Era tan elegant, tenia classe, anave molt ben vestida, havia estat una dona molt guapa, però havien passat els anys...Dormir amb ella deuria ser com dormir amb una barra de gel, si,si.. aquelles de les primeres neveres, que s’anaven a comprar a la bodega i les enxampaven amb un ganxo. Pobre, no deuria tenir un orgasme per no despentinar-se. Quin horror, quin fred, com a la Siberia!
La solitud és una mala companya i ni tan sols et ruboritza.
Que fa que un home és ruboritzi amb la mirada d’una dona…, un home als 60 anys.. ja està rodat, no hauria de tenir aquest problemes, no? Ai, aquests homes que estimen a qui no desitgen i desitgen a qui no estimen. Només hi ha una sortida, com deia el poeta, o no , o era el psiquiatra? Bé, tan se val… allunyar-se’n, només és una qüestió de distancia…allunyar-nos de qui ens enganxa en la faceta “patològica”. Ai… !!!, caram, i si fos això l’amor , la conjunció d’ànimes malaltisses. Mmm, quina esgarrifança, però no és de fred és de goig, ja, ja, ja si això ho llegís un que en sap diria que aquesta és una paraula técnica. Si, el món està fet pels bojos. I sinó, qui és feliç aquí ? Haurem d’escollir entre l’avorriment de la mediocritat i la tirania de la psicosi …
Daniel, un dels mil noms que assolia en Miquel, és feia aquestes preguntes entre whisky i whisky mentre xatejave fent-se passar per una dona.
