Jana havia estat intentant mantenir-se d'una peça, era el que s’esperava d'ella i ja no volia tornar a defraudar-se a si mateixa. Ja fa anys quan el primer brot, es va sumir en una melangia autodestructiva, una crisi d'identitat. Ella mateixa s’etiquetava. Com si fos un iogurt o mitja dotzena d'ous. Ara havia estat pitjor, per primera vegada s’havia tret la cuirassa totalment i era vulnerable total. Confiança cega. Havia estat acertada de no tenir-la mai abans a ningú. No va poder resistir i el seu dolor traspuava sang, les seves ferides eren de foc i les nafres de sal. Un dol com mai s’hagués imaginat va tenir lloc. La mancança de la quarta pota, li mancava el seu bastó, però que havia passat? No entenia res, pobre Jana. Era una persona, perquè la tractaven amb aquella crueltat? No se'n adonava, que no era vista com a tal, era un ens malalt a tractar. No era ni una dona, ni una professional, ni un res. D'ella només arribaven els treinta minuts de rigor, ni un segon més, que li dedicava l'analista, que de ben segur l’apreciava. Però que no va copsar el fons de la qüestió que ella no podia, no perquè no ho volgués, entendre aquell posicionament. Estava distret amb les seves coses, els seus divertimentos, ella mateixa va ser-ho per uns dies, un divertimento, però allà, només existia allà. L'home també estava malalt, i ella se'n adonava. I el volia ajudar!!!
Dos bojos veient la bogeria de l'altre i no la pròpia. Una pel·lícula de terror.
Al final , va tancar aquell terrat obert als quatre vents en que s’havia convertit la seva ment, i així i només així, va poder entendre què havia passat.
