El subtil llaç del silenci

L'acompanyave, silenciosament. De lluny. La seva presència era subtil. Ella ho sabia i necessitave saber que ell era a prop. No entenia perquè no podien parlar, tranquilament, com dos adults...alguna cosa se li escapave, i ho sabia. Per moltes voltes que li donés, només conseguia fer-se mal i fer-li amb ell. El seu lligam no podia ser tan fragil, ni tan vulnerable. Feia massa temps...hi habia un imperceptible llaç que no hi habia manera de desfer, un nus que impedia que el péndul dels dubtes i les pors deixés de dançar. I a l'hora tampoc podia seguir passejant per la maroma eternament. Tan entenedor que  seria deixar els encriptaments, els contactes virtuals per un bany de realisme, que no canviaria res. Quan les estructures son fixes, no son susceptibles de ser modificades per l'aprenentatge. Però no depenia d'ella. Només esperave, que ell l'entengués.