diumenge, 26 de maig del 2013

Miradas

LOCO

      Sus ojos, penetrantes, la fijeza de su mirada, aquella profundidad…me lo tomé como un juego, pero me inquietaban, aunque mantuve la mía. Era un desafío, y no me gusta dejarme vencer por ellos, seguí sin miedo aquella fuerza de la naturaleza y me costó el alma. Un día vi una foto, la mirada fija, de ido, de persona enajenada y me entristecí, parecía Mefistófeles vestido de dandy. Cuando le vi por última vez su mirada estaba tras unos lentes, unas gafas amorosas le dulcificaban el fulgor demoníaco de sus ojos. Yo le amaba.

TERROR

      Los ojos le salían de las órbitas, su carita de desvalimiento me suplicaba con la mirada que la ayudara, sangraba; pálida y trémula su boca hacía un mohín. No pestañeaba, las pupilas se dilataban velozmente de forma inversamente proporcional a su incapacidad de articular palabras. El sufrimiento, el miedo y el terror estaban marcados a fuego en su rostro.


DESEO

      La sonrisa de sus seductores ojos era una invitación al acercamiento, aquella mirada de seda y desafiante terciopelo sugería un después con alicientes y juegos de piel con piel. Era una mirada alentadora, no lasciva, evocadora, ávida con mesura. El justo placer para iniciar una sesión de sexo suave, largo y sensual. Sin arrebatos. Lentamente, colmando el deseo con placidez, totalmente.

INDIFERENCIA

       En su rostro tan sólo encontrabas una hierática mirada sin expresión, no distinguías ni placer, ni disgusto, era imposible discernir qué se escondía tras aquella inexpresión, probablemente le daba exactamente igual una cosa u otra. Era de lo más desconcertante. No  había guía ni manual de instrucciones para desencriptar aquellos ojos. Parecía un código para espías. La nada: ésa era su expresión.

TERNURA

        Y él la miro con ojos dulces, como una caricia, como si fuera una niña pequeña y no una mujer. La emoción se transparentaba en ellos, hacía que se achinaran…por su ingenuidad genuina, por su virginidad emocional. Un alma pura, le parecía mentira que a su edad, aún pudiera mantenerse tan límpida y su ternura reflejaba ese amor pequeño y profundo que se siente hacia un niño.


APROBACIÓN

       Con su mirada apoyaba sus palabras, sus gestos, incitaba su posición ante el discurso,  como quien no quiere la cosa. Quizá era algo estudiado, pero efectivo. Daba la sensación de seguridad al titubeante interlocutor, asentía con sus ojos hasta en las ideas más peregrinas. Ayudaba a salir del pozo con aquel anzuelo visual que se tornaba amarra y amarre, pilar y noray para la maroma que unía sus ojos a su interlocutor.


COMPLICIDAD

     Chispeaban risueños, eran felices de verse reflejados y comprendidos en otros ojos juguetones y asertivos. Los párpados entrecerrados seguían a los labios en una leve sonrisa de aquiescencia. ¡Qué gozada! Esa inmersión en el lago de tus ojos cuando me sumergía en la emoción, en la certeza del disfrute sin palabras. ¡No hay nada mejor!

DESAPROBACIÓN

       El rictus de tragedia griega dominaba su rostro, las comisuras levemente dirigidas hacia abajo, el orbicular contracturado ligeramente, una mirada fría con la negación pintada en la pupila nos mostraba el desapego hacia sus actos, su desaprobación. No daba margen a la duda, a la explicación o al diálogo. La cerrazón de su decisión era inamovible. Sus ojos no daban margen al equívoco.

SOSPECHA

      Salían interrogantes como flechas de sus pupilas, sus achinados párpados escudriñaban los ojos de ella con la sospecha de quien se sabe engañado, de quien teme serlo. La tristeza se mezclaba con la duda y ésta se enroscaba con el dolor del recuerdo, otra vez. La mentira en un hipócrita es consustancial a su ser, ex profesa, defensiva. Ineludible.


diumenge, 19 de maig del 2013

My man

  My man, quan la sento, la pell se’m esborrona tota i crec que toco el cel amb el aguts i la trompa de jazz em porta lentament cap el cos nu de l'home que vull. Sento tan a prop el desig de qui vol que una dona el desitgi, que és això justament, el que m'arriva en aquesta cançó. I el delit d’apressar-lo amb els dits, i ratar-lo amb les dents amb suaus mossegadetes i també, perquè no, besar-lo, molt poc a poc…per a tot, les carenes i les simes també. Desenredar-li els cabells i resseguir la suor i aspirar l'alè. I molt, molt lentament conèixer els racons i assaborir els solcs, llepar les arrugues i xuclar la pell, xarrupar fluids i beure me’l amb ell tot sencer. Relligar-nos i serpentejar per l’illa fosca de la nostra trobada furtiva. Sense pressa, no m’agrada gens la presa en el sexe, sibaríticament, gaudint de cadascun dels moments, fruint del plaer, i sobretot dels tempos. No s'ha de perdre el ritme, el ritme en el sexe,  les seves notes, els seus silencis i el seu compàs.
   L'imperi dels sentits, sons, olors, sabors, textures i formes conformen l'imaginari complert de My man.


Avui he aprés

 Aquest matí m’ha vingut a les mans un text de Shakespeare, que he llegit en castellà “Aprendí “, i m’he mirat a mi mateixa, al meu interior i he sabut que l’amor quan és dona de debò, encara que porti dolor, és segueix donant. Si més no, i encara que no t’interessi al que a l’altre el motiva, també ho acabes estimant per amor a ell. Que a vegades quan et fa mal, aquest amor, el dolor és tan gran, que els dimonis surten i el fereixes, però també el vols guarir i llepar, bressolar i gronxar, com al nen petit què és…com la nena que vas ser tu quan et va allunyar d’una puntada d’indiferència en ple brot de dolor. Però l’estimar va més enllà de tot això i que encara que destruïm en uns segons una veritat construïda durant anys , i que les accions d’ un minut  fan que responguem per ella la resta de la nostra vida… això no treu que l’amor, sigui més i més fort, si volem donar-nos.
            El text parla del perdó, certamen és molt difícil perdonar, sobretot perdonar-se a un mateix, perquè tan l’un com l’altre em sentit la ferida profunda i aquesta arravata la dolçor, però sempre torna, si és de veritat. No ho dubtis, no ho dubtis mai.
         Per últim no hi han somnis impossibles, només hi han éssers humans sense valor per revelar-se.
       Si, ens feriran, ens danyaran, ens malmetran, però si estem junts…mai no ens venceran.



dilluns, 13 de maig del 2013

Pianoman

Em tecleja amb força, els seus dits corren diabòlicament per les meves tecles. Està absort, absent, abstret...Es mou desordenadament, els peus, els braços, el cap. Tot alhora, descoordinadament. El seu alè put a whisky, el seu cos a suor barrejada amb una colònia de bona marca, no es pot determinar quina...és per a tot com si d'un ambientador és tractés. Està apassionadament fós amb la música, jazz, aquella cançó es fica a dins d'ell com si li anés la vida. I la vida se li en va en cada nota, cada vegada que la toca s'esquinça per dins, se li trenca l'ànima. La va compondre per un amor, amor perdut, desamor... Creu que està sol i plora a la vegada que interpreta, borratxo de whisky, ebri de dol, begut de dolor, es rebolca en el turment masoquista de la seva soledat, en les perversions que amaga. Ha acabat odiant-les a totes, les dones, només sexe pagat i prou...no en vol res més, canturreja molt baixet. Però la seva ànima travestida vaga sola pels capvespres de la ciutat, implorant amor, encara que tingui un cost. I ben alt, la seva degradació, la desesperança, el no res. Se sent acabat, només desitja distreure's. Vol que s'oblidin d'ell, com qui s'oblida un paraigües en una paperera perquè ja no fa servei i té una barnilla trencada. I jo aquí, patint els cops de peu als meus pedals, les carícies a les meves negres i els vibrattos a les blanques. Us preguntareu, com un pobre pianoforte, de cua això si, pot saber el que sent aquest home que vaga exànime pels senders del blues. Molt fàcil, el llenguatge de la música ens ho diu tot. Però vet aquí que ell no sap que te una admiradora, una voyeur, una oient, que estima la seva música, les seves interpretacions, que vibra amb ell, i plora amb ell. Ella també en sap de dolor, l'he sentida cantar, emocionar-se, tremolar. Només vol que el cap d'ell descansi tranquil entre els seus pits, els ulls perdin la mirada d'horror, el crit d’ofec no quedi mut a la seva gola, les mans acaronin els cansats cabells i els gèlids llavis tinguin l'escalfor de la tendresa, de l'afecte, el sexe la rotunditat de la passió i la pell, la pell la frisança de l'amor. No sé pas si ell serà capaç de veureu tot això. Pobre.


dimecres, 1 de maig del 2013

El beso (corregit)

Beso 1

Su mejilla era blanda, laxa, con una piel llena de micropelillos como de melocotón pasado, me daba asco, pobrecilla, con lo que me quería. Cuando se acercaba para darme el beso de rigor yo me hubiera fundido, si  ello fuera posible.

Beso 2

Sus manitas se agarraban a mí, yo daba vueltas con ella en brazos simulando bailar y bailar, su padre me miraba alucinado, Natalia tendría unos tres añitos, sus pequeños besos mezclados con baba infantil eran toda una delicia.

Beso 3

Imaginé su boca en la mía, fundiendo los dientes y las lenguas en un beso abrasador de pasión y lujuria. Quemaban como el hielo nuestros labios sellados por un amor imposible, por un sueño imaginado.

Beso 4

Cuando la vi, agonizaba. Su mirada interrogaba la mía. Su nariz afilada, su macilenta cara, mostraba claramente un final certero y cercano. Me acerqué a su frente y suavemente puse mis labios en ella, deposité mi último beso a la que hubiera querido por madre.