Trèvol de quatre fulles

La quarta fulla en silenci,

La quarta que les relligui.

Goig, desig i amor,

Relligades per tu.

Simbolisme i realitat,

Imaginari  idealitzat.

Nusos

No sé quins nusos desfan

Les teves mans, tan maques,

La realitat de la por

La carícia de la melangia.

Els teus dits teixeixen tels d’oblit

Teranyines de somnis.

No t’entenc,

No t’he entés mai.

No sé si es deu a la teva falla

O a la meva,
O entortolligades les dues,
Que no s'entenen.

Aquets dits tan llargs i prims,

Àgils i experts,

Sensuals i esquius.

Els teus dits,
Les teves mans.
I l'oblit.

Silenci

Si m’estimes, truca’m

Si em vols, busca’m

Si m’enyores, troba’m
Si em valores, digue'm
Si ho vols, estima’m

Sense nom

Com podria jo fer-te arribar una cançó de bressol que et faci dormir, tanca els teus ulls i no pensis en mi. Com dir-te amor, que sigui quin sigui el teu nom, jo sempre sabré trobar-te entre paraules i jocs, entre rialles i pors. No podré mai llepar la sal de les teves llàgrimes, i sàpigues que tampoc podré oblidar-te, ni ho vull…Perdonar-te? perdona’m tu a mi. 

Parelles

Tastet de vins i formatges, maridatge etern de sabors. Folie a deux de fantasmes i olors, de fustes i sons. Ball de notes florals i fruits sincers. Mentides buscades, paraules perdudes, imaginaris amics, amors inventats…vides trovades. I mort.

Sense dret a rèplica

Fins a cert punt no em desagrada, pot ser un joc divertit.  Ara be, quan juga només un, i et quedes com una mera sardineta, la cosa ja no té tanta gràcia.

M'agrada jugar, com m'agrada la ironia, el joc de la seducció, la discussió intel·ligent...però si només és tracta de manipulació per se...mmm, deixa de ser una rumba i passa a ser un tango.

Sembla mentida que qui ens ha de protegir, o ajudar, afegiria jo...en contes de regalar-nos un merengue, en obligui a fer un pasdoble a sobre d'un cable i sense ret...

A vegades no se’ns para de posar matxaconament el bolero de Ravel per captar la atenció, qui ens deixarà tirats tant bon punt entonem un ne me quitte pas. I així sense el brindis de la Traviatta, i ni tan sols el consol de un nesun dorma...sortirem d’escena amb una furtiva lacrima. En fi coses de la música. Sense dret a rèplica.

La cariàtide de sorra

                       Siluetejant la claror de la lluna, la translúcida túnica que la embolcallava, dibuixava un cos de dona jove, delicat , que s’arrupia mirant amunt, volia llepar el líquid
humit que els seus dits acabaven d’ absorbir del terra, davant del temple. La salabror la
va sorprendre, esperava una aigua insípida però,...eren llàgrimes i sorra barrejades. Aquella dona forta, que no hi era, mancava a la renglera del temple, la de la cantonada, era el seu exemple, la seva cariàtide ... ja no hi seria més. S’havia consumit desfent-se en sorra i sal.

Riure junts

“Cant de l’enyor” és el títol d’una cançó d’en Llach, dedicada a la seva mare, i diu en un dels seus versos “riure junts, l’amor”...que certes i entenedores aquestes paraules, ara que està de moda dir “menys Prozac i més Plató”, jo afegiria que l’única cosa que ens fa sentir essers humans,  interconnectats,  és el riure, no riure de, sinó riure amb, riure junts. La complicitat que assolim quan riem amb un altre ésser humà, és la de l’ànima, la del nen que tots portem dins, encara que ja faci molt de temps que no ho som...És aquella part més sincera i noble de nosaltres mateixos, que no està malmesa pels entrebancs de la vida. Aquella que et fa creure que el món podria ser un lloc millor, si tots hi poséssim de la nostra part, aquella que evoca els nostres ideals adolescents, les il·lusions juvenils, la mirada neta d'un infant. La que fa que ens sentim formar part de la humanitat i de la natura, i de la terra... de les flors, dels arbres, dels rius i dels mars. Aquest amor particular, però que en extensió, ho és a la vida, aquest és, el que mai hauríem de deixar morir.