La cariàtide de sorra

                       Siluetejant la claror de la lluna, la translúcida túnica que la embolcallava, dibuixava un cos de dona jove, delicat , que s’arrupia mirant amunt, volia llepar el líquid
humit que els seus dits acabaven d’ absorbir del terra, davant del temple. La salabror la
va sorprendre, esperava una aigua insípida però,...eren llàgrimes i sorra barrejades. Aquella dona forta, que no hi era, mancava a la renglera del temple, la de la cantonada, era el seu exemple, la seva cariàtide ... ja no hi seria més. S’havia consumit desfent-se en sorra i sal.