dilluns, 13 de maig del 2013

Pianoman

Em tecleja amb força, els seus dits corren diabòlicament per les meves tecles. Està absort, absent, abstret...Es mou desordenadament, els peus, els braços, el cap. Tot alhora, descoordinadament. El seu alè put a whisky, el seu cos a suor barrejada amb una colònia de bona marca, no es pot determinar quina...és per a tot com si d'un ambientador és tractés. Està apassionadament fós amb la música, jazz, aquella cançó es fica a dins d'ell com si li anés la vida. I la vida se li en va en cada nota, cada vegada que la toca s'esquinça per dins, se li trenca l'ànima. La va compondre per un amor, amor perdut, desamor... Creu que està sol i plora a la vegada que interpreta, borratxo de whisky, ebri de dol, begut de dolor, es rebolca en el turment masoquista de la seva soledat, en les perversions que amaga. Ha acabat odiant-les a totes, les dones, només sexe pagat i prou...no en vol res més, canturreja molt baixet. Però la seva ànima travestida vaga sola pels capvespres de la ciutat, implorant amor, encara que tingui un cost. I ben alt, la seva degradació, la desesperança, el no res. Se sent acabat, només desitja distreure's. Vol que s'oblidin d'ell, com qui s'oblida un paraigües en una paperera perquè ja no fa servei i té una barnilla trencada. I jo aquí, patint els cops de peu als meus pedals, les carícies a les meves negres i els vibrattos a les blanques. Us preguntareu, com un pobre pianoforte, de cua això si, pot saber el que sent aquest home que vaga exànime pels senders del blues. Molt fàcil, el llenguatge de la música ens ho diu tot. Però vet aquí que ell no sap que te una admiradora, una voyeur, una oient, que estima la seva música, les seves interpretacions, que vibra amb ell, i plora amb ell. Ella també en sap de dolor, l'he sentida cantar, emocionar-se, tremolar. Només vol que el cap d'ell descansi tranquil entre els seus pits, els ulls perdin la mirada d'horror, el crit d’ofec no quedi mut a la seva gola, les mans acaronin els cansats cabells i els gèlids llavis tinguin l'escalfor de la tendresa, de l'afecte, el sexe la rotunditat de la passió i la pell, la pell la frisança de l'amor. No sé pas si ell serà capaç de veureu tot això. Pobre.


2 comentaris:

  1. 17/05/2013
    La narració des del punt de vista del piano em sembla original, d'allò més. Testimoni de l'estira-i-arronsa entre el pianista i la senyora que has sostingut fins al final. M'imagino la senyora asseguda a la cadira amb un vestit vermell escotat. Es visualitzen els 3 protas sense la imatge i d'una sensualitat d'alt nivell. Enhorabona (encara que ja t'ho hauran dit)
    Elena

    ResponElimina
    Respostes
    1. 18/05/2013
      Volia la teva opinó abans de presentar-lo dijous...gràcies de tota manera.
      La Concha em va fer unes petites esmenes que van ajudar a arrodonir-lo. Ja saps, el seu català tan depurat, ja,ja,ja!

      Elimina