Viure

Va aprendre a viure, sense la seva proximitat, però amb la seva companyia. Ja no era com un vestit que l’oprimia sinó més aviat, un tros d’ànima que la completava, el portava dins. Havia sabut de la llibertat, de alegria de viure, de la humilitat, de l’amor en definitiva...i ja no hi renunciaria. Els alts i els baixos, les llàgrimes i la joia formaven part d’un paisatge conegut i alhora vital de respecte mutu. Preferia somniar que desesperar-se, lliscar i assaborir-lo en totes les dimensions de les que era capaç de captar-lo, probablement poques...al costat de les dimensions reals d’aquell ésser humà. És sentia feliç, amb la determinació que dona la confiança i la seguretat de que ell hi era. Més lluny o més a prop, sempre intentant fer-li dibuixar un somrís, i ho aconseguia... Sempre al seu costat. Amb aquell lligam eteri que un dia, ja fa molt temps, varen crear. Vetllant dolçament l’un per l’altre, tret de les estones de rauxa passional, de dolor i malentesos. Tret de misèries i febleses, rius de sensualitat i espurnes d’erotisme. A vegades creu que res no existeix, però...tan se val, en aquest paradís perdut tan seu, tot hi val.

Rodin