Riure junts

“Cant de l’enyor” és el títol d’una cançó d’en Llach, dedicada a la seva mare, i diu en un dels seus versos “riure junts, l’amor”...que certes i entenedores aquestes paraules, ara que està de moda dir “menys Prozac i més Plató”, jo afegiria que l’única cosa que ens fa sentir essers humans,  interconnectats,  és el riure, no riure de, sinó riure amb, riure junts. La complicitat que assolim quan riem amb un altre ésser humà, és la de l’ànima, la del nen que tots portem dins, encara que ja faci molt de temps que no ho som...És aquella part més sincera i noble de nosaltres mateixos, que no està malmesa pels entrebancs de la vida. Aquella que et fa creure que el món podria ser un lloc millor, si tots hi poséssim de la nostra part, aquella que evoca els nostres ideals adolescents, les il·lusions juvenils, la mirada neta d'un infant. La que fa que ens sentim formar part de la humanitat i de la natura, i de la terra... de les flors, dels arbres, dels rius i dels mars. Aquest amor particular, però que en extensió, ho és a la vida, aquest és, el que mai hauríem de deixar morir.