Fins a cert punt no em desagrada, pot ser un joc divertit. Ara be, quan juga només un, i et quedes com una mera sardineta, la cosa ja no té tanta gràcia.
M'agrada jugar, com m'agrada la ironia, el joc de la seducció, la discussió intel·ligent...però si només és tracta de manipulació per se...mmm, deixa de ser una rumba i passa a ser un tango.
Sembla mentida que qui ens ha de protegir, o ajudar, afegiria jo...en contes de regalar-nos un merengue, en obligui a fer un pasdoble a sobre d'un cable i sense ret...
A vegades no se’ns para de posar matxaconament el bolero de Ravel per captar la atenció, qui ens deixarà tirats tant bon punt entonem un ne me quitte pas. I així sense el brindis de la Traviatta, i ni tan sols el consol de un nesun dorma...sortirem d’escena amb una furtiva lacrima. En fi coses de la música. Sense dret a rèplica.
13/03/2013
ResponEliminaMe fascina que puedas utilizar canciones, citas... de manera tan natural. Es un arte para el que me siento incapaz. Pero, quién sabe, lo mismo lo aprendo de tí
Concha
13/03/2013
ResponEliminaJa, Concha...ya me gustaría tener el dominio técnico y de estilo que tenéis Elena y tú... Se notan tres años de parón y de falta de aprendizaje... Si bien es cierto que natural...si soy...
14/03/2013
ResponEliminaSota aquest maridatge sentiment- música s´amaga l´expresió d´un pensament profund.
14/03/2013
ResponEliminaCrec que l'home ja no et porta, avui en dia et proposa. Penso també que sempre hi haurà l'home que et vol marcar el pas. Arriba un punt que potser és millor escoltar la "teva" música i ballar sola. O potser no.
Elena