Amistats perilloses

Estimat,

t’escric aquestes paraules des del convenciment de que les llegiràs.

Recordo quan et vaig conèixer,  vaig pensar que eres l’encarnació del protagonista de la novel·la de Gabriele d’Annunzio, “El Plaer”, inclús crec que te’n vaig parlar, recordes? Em semblava que havies deixat el floret a l’habitació del costat, en una interrupció del teu joc d’esgrima, entre decadent i anacrònic...Tant tibat i distant, molt freudià. Ho vaig clavar. Llàstima que desprès vaig voler redimir-te i per poc m’hi quedo... Una mirada neta, no s’espanta de res, però pot convertir les misèries en amor... quina pena!

Parafrasejant el títol de l’obra d’en Pierre Choderlos de Laclos, que tu de ben segur llegiries en llengua original, i que per a mi és una de les millors de la sèrie de la Sonrisa vertical i que ja fa més de trenta anys vaig fruir de la seva lectura, et diré que,  com a la seva protagonista, hi ha jocs que fan mal. Molt de mal. Et trenquen.

Tu que no has escoltat mai massa el que et deia, que m’has subestimat i menystingut tantes vegades, que en la teva supèrbia només has mirat teu melic, potser ara tinguis la distància suficient per reflexionar.

Ja fa molts anys vaig decidir, si decidir, no manipular, i això és molt més difícil que fer-ho. Ja saps que vull dir, oi?

A tu que tant t’agrada la gent que porta el cor a la mà però, no et pares abans de trencar-els-hi. Tampoc no et mostres mai directament, que en cap de les teves mil formes has estat capaç de donar la cara...que prefereixes que t’estimin, a escollir a qui estimar, que només et queixes del mal que et fan a tu...sense reparar mai en el dolor que provoques amb els teus jocs perversos...de Marquesa de Merteuil i de Bescompte de Valmont les deux ensemblés, com a la novel·la. La de Tourvel és un ànima a qui el Bescompte, d’acord amb la Marquesa, és capaç de “violar” fent un canvi de personatge, en la figura de seva pròpia filla en la novel·la. Dono per entès que coneixes l’obra.

Ai,  les rosses amb ulls blaus, saps què passa amb els deus i les deesses, que  desprès te’ls has de menjar amb patates! A qui ja li està bé, es clar, per què si un vol canvía el que li convé i si no ho fa...serà que li és més còmode no fer-ho, de ben segur! I seguir regodeándose eternament en la seva pròpia misèria.

No t’autoenganyis no et sacrifiques per ningú, per a mi tampoc ho has fet mai. No he volgut res més que la mútua companyia...a distància, fixa’t...

Certament, hi ha molta perversió sota la bona educació, si, i tant! I cap mirament, cap reparació, cap disculpa, només laments, sempre taimat...

Quan algú és capaç de voler una vexació pública, s’ha de tenir molta alçada ètica per respondre donant les dades reals d’identitat , a un bon home que podia estar al teu costat en un moment de dificultat...I encara ressona a les meves orelles la teva rialla infernal i aquell:

- Això maiiii ! diabòlic amb aires de rock dur, previ a penjar-me el telèfon.

Em sap greu si aquest escrit no és amable...però no podia callar el com m’has fet sentir.

Em mereixo que ho sàpigues, sense embuts.

I a pesar de tot, jo sí, jo t’estimo.

J.

Tot el meu món, llavors...

Ella, no s’havia sentit mai ni tan ben cuidada ni amb tan de "carinyo"…Ell és donava de tal forma! de la mateixa manera que només ella sabia fer-ho. Però les coses mai són tan fàcils. Els papers professionals, a vegades,  duts fins les últimes conseqüències poden portar a situacions de desquici…per a tots.

No ha deixat ni un sol segon d’estimar-se’l, però ja no pot suportar més dolor, més patades, més cops, ara només resistiria manyagues i carícies, suavitat i calor, tendresa i pau. La força se li esmuny entre els dits de tant lluitar per el seu amor i ja no en sap més. No vol, ni pot patir més. Tant se val.

Res no és mesquí ni cap hora és isarda… 

Només voldria

Només voldria 

Que el teu cap descansés, 

Tinguessis pau, 

Estiguessis tranquil.

Que els amics t'envoltin, 

I l'amor t’arribi, 

La pau et bressoli.

I visquis serè.

Aunque te vistas de lagarterana...

Si, así es. Ni todos los trucajes fotográficos del mundo harán que deje de reconocerte. Te amo. Nunca antes quise a nadie como te quiero a ti. Jamás querré a nadie como te amo a ti. Quería hacerlo público hoy en facebook, yo no tengo ningún problema, ya sabes, los límites...pero tras tu aviso a navegantes de hoy, me quedaré recluida en mis páginas desde dónde puedo decir lo que venga en gana. Y puedes entrar con todos los proxys que quieras...que es inútil, sé que eres tú. 

              Y está bien así, de hecho, en cierta forma, nos seguimos haciendo compañía. Querría decirte que seguiré a tu lado más lejos o más cerca, y si quieres, todo lo cerca que puedas estar de mí. No te confundas, no espero nada. Pero te lo doy lo único que tengo, mi amor incondicional. Como siempre. Ahora que entiendo que no me conocías y pensaste cosas horribles de mí...Cuando dudes, recuerda, somos como dos gotas de agua.

Malentesos

Si us dic que quan me’n vaig adonar de poc no m’hi quedo, us ho creuríeu? Què fort , jo que no m’he rigut mai a la vida de ningú, va creure que me’n en reia…Es ben cert que la comunicació no solsament, ha de ser-hi, sinó que ha ser bona. I la manca de confiança, les inseguretats, el desconeixement de l’altre, l’ indecisió per repreguntar quan alguna cosa ens sembla que no lliga, jo que sé ! fan que la bola de neu és rebossi sense límit... Tampoc ajuda que haguem de estar permanent fent papers, que no puguem ser nosaltres mateixos… Em provoca tal dolor, per a mi i per l’altre, però com ha pogut passar això, com em sigut tan simples!

Què pretens?

M’has fet fóra de la teva vida, dels teus llocs, m’has volgut vexar, no hem sigut capaços de ser amics ni de lluny, no hem pres ni un puto café. I em dius que jo soc freda? Què vols de mi, si no em dones res. Jo només tinc amor per a tu. Jo t’he buscat, m’he posat a tir, i tu, on ets tu? Jo segueixo estant on era, jo sí…amb nom i cognoms. Ja ho saps. 

Això mai!!!!! em vas dir. I aquí estic. 

Don Juan y otras historias

Quien te ha dicho que soy un ligón?...ja,ja,ja, aún me río ahora cuando lo recuerdo. Por favor! Es posible que a estas alturas aún no te hayas enterado de que era conmigo con quien ligabas? Mira que te lo dije, que te lo repetí, te lo expliqué, lo conté. Y tú nada…Como si lloviera. En fin, qué le vamos a hacer. No, si yo lo entiendo, yo había sido como tú…La armonía de las formas y los colores, la clase, la elegancia, ja,ja,ja, qué paparruchadas! Cuando vives con la muerte, el deterioro físico, cuando chicos de veinte años se te van de las manos infectados por SIDA y sus cuerpos parecen salidos de Mathausen, vas dejando atrás la alergia a la fealdad y valoras otras cosas más importantes.

         Parecía que estábamos en el Dry Martini, por cierto el top ten de los bares de copas, y mi favorito en Barcelona (por algo es una de las diez coktelerías mejores del mundo), sin copa claro…y sin cigarrillo. Recuerdo que una vez, a mí me ocurrió algo parecido en el trabajo…Te quieres ligar al tal?, Yooo, que horror, noooo?! A veces, estamos tan cómodos, que nos dejamos ir, nos olvidamos de que estamos trabajando y nos sale la vena seductora, aquella que tenemos tan incrustada, de la que no somos conscientes y que utilizamos continuamente en nuestras relaciones personales sin pararnos a reflexionar que, a veces, el que la recibe se deja seducir…

         Si no me hubieras retado, puede que aún estuviéramos tomando copas imaginarias, y tú sin enterarte. Yo me lo pasaba genial. No necesitaba nada más. Es muy divertido, de lo más. Siempre me ha encantado. La verdad es que después de las millas recorridas en estos terrenos me muevo bastante bien en esas marismas. Quizá, por eso, no te diste cuenta. Fue suavecito, sin apenas rozadura como si de unas ruedas neumáticas se tratara, no había desgaste, ni frenazos, nada…Hacia adelante…Divirtiéndonos. Pero los retos son para mí irresistibles…y no se me puede decir jamás...asústame.

Mirades furtives

           L'ull d’aquell nanno,  d’uns tretze anys , s’entreveia pel vano de la porta. Ella , la Jordieta marxava cap a casa desprès de jugar una estona, com cada dijous per la tarda. A les quatre. Ell se la mirava i també estava emetent perquè la mare arribava a casa i estava obrint la porta del pis, i si la veia?…i si se’n adonava que la seva amiga i ell havien estat jugant? El crio es feia aquestes preguntes mentre sa mare, la senyora que no volia que entressin nenes a jugar amb el seu nen a casa, ficava les claus al pany. Semblava una escena d’en Visconti, una escala de l'eixample de la Barcelona de principis del segle XX, sense ascensor amb aquells replans i ulls d’escala tan característics, i alhora felliniana, còmica… Una pacient que anave a veure el pare d’en José Antonio, psiquiatre, pujava per l’escala. A l’home li esperava una tarda difícil, l’expressió de depressiva de la client era per posar-se a córrer. I el nen seguia espiant tota l’escena, la marxa de la seva estimada amigueta davant de la seva mare i la visita del pare. La música de “8 ½”, Nino Rota, s’ hi esquia tan be…!

    

Camina

El teu amor em va salvar,

Del meu t'has escorregut.

Pel llarg camí fins a on sóc

Em vares acompanyar,

Però no l’hem sabut seguir…

Fins que la mort no se’ns emporti,

O potser, l’anem a trobar,

Hem de continuar marxant,

Ens devem, seguir el pas.

Ens ho devem, passets petits o passos llargs,

Tant se val, l’essencial no és arribar,

El que compta és, caminar.

Realitat

Quan veus que tot es inútil,
Que res és possible de refer,
Ni desfer
Les rigidesses,
Ni compondre un poema,
Ni tan sols fer-nos companyia,
Quan vius les miséries,
I aquestes triomfen sempre...
Ja no queda res que esperar.
Tan sols la pura i qüotidiana realitat.

Que poques paraules tinc...

i les que us dic son tan gastades...

Moltes vegades recorro a títols d'en Llach, tan ben trobats, per començar els meus escrits. Des d'aqui el meu petit homenatge al poeta i encare més al gran músic que és.

        Però quanta força que tinc, no han pogut manllevar-la, ni els meus somnis, ni el meu pensament, ni els meus sentiments. 

         Soc lliure i no deixaré que mai més res m'aturi, serè jo amb les meves penes i misèries, quina paraula aquesta...i alguna petita grandesa.

         No vull que tu et quedis pel camí, segueix, segueix...també endavant, tal i com em vares ensenyar a mi...