L'ull d’aquell nanno, d’uns tretze anys , s’entreveia pel vano de la porta. Ella , la Jordieta marxava cap a casa desprès de jugar una estona, com cada dijous per la tarda. A les quatre. Ell se la mirava i també estava emetent perquè la mare arribava a casa i estava obrint la porta del pis, i si la veia?…i si se’n adonava que la seva amiga i ell havien estat jugant? El crio es feia aquestes preguntes mentre sa mare, la senyora que no volia que entressin nenes a jugar amb el seu nen a casa, ficava les claus al pany. Semblava una escena d’en Visconti, una escala de l'eixample de la Barcelona de principis del segle XX, sense ascensor amb aquells replans i ulls d’escala tan característics, i alhora felliniana, còmica… Una pacient que anave a veure el pare d’en José Antonio, psiquiatre, pujava per l’escala. A l’home li esperava una tarda difícil, l’expressió de depressiva de la client era per posar-se a córrer. I el nen seguia espiant tota l’escena, la marxa de la seva estimada amigueta davant de la seva mare i la visita del pare. La música de “8 ½”, Nino Rota, s’ hi esquia tan be…!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada