Aprendre del silenci...amor prohibit

Les mans buides

Al meu Leonardo da Vinci

        Aquesta sensació de que m’arrabasses l’únic que em queda tu és tan ferotge, tan brutal...quan penso que tothom pot gaudir de la teva poesia, de la teva màgia, del teu esperit a la fi...i a mi no em deixes, em provoca tal sensació de desarrelament, de desolació i de solitud i em sembla tant injust, jo que no et demano res...Era l’únic que em feia feliç. No podia deixar de dir-te que, en les meves míseres lletres i en el meu llenguatge de balbuceig que si jo no puc estar a prop teu...tu tampoc ho has d’estar de mi. I em sap tan greu, ni t’ho imagines! Ets l’únic que estimo en aquesta vida, per a tu somric i em llevo cada matí, la il·lusió de portar-te dins, de que estiguessis amb mi...ni que fos de lluny, fent-me companya com tu vols, com ja vull jo...perquè d’altre manera ja m’has deixat clar infinitat de vegades, que no pot ser. Vaig conèixer-te i eres el meu somni, i no em pots desterrar de tu perquè no em convé. Jo sempre estaré al teu costat, en esperit perquè, això ningú, ningú, m'ho podrà prendre, ni tu!

Rodin

Honestedat, i tant...però per a tots!

          És curiosa la vida, penso en els pares que expliquen als seus fills que no han de fumar amb un cigarret a la mà...Si, és així qui més s'escandalitza del que passa és aquell que és un Màster en allò mateix. Certament tot és un joc de miralls i el que no tolerem als altres acostuma a ser allò que fem repetidament i no suportem que ens facin a nosaltres. Ens posarem en situació, perquè queda molt críptic, i aquest no és el meu estil. A mi no m'agrada que ningú observi, espií, miri, vigili ni controli la meva intimitat. Per això, no explico, ni penjo, ni dic res que no vull que és sàpiga. El que ja no té tanta gràcia és que el que explico en privat, és sàpiga i s’actuï en conseqüència...I això, ja fa massa temps que passa...i no m'agrada ni gota. Per tant, com que el joc s'acaba...sembla, espero, desitjo i demano que s'acabi per a tothom. Sense més trampes. I si algun dia m'haig de trobar amb algú amb aquest nivell d'exigència, que recordi que les coses és fan cara a cara, com jo sempre que m'han deixat, he fet.

Una forta abraçada, 

Júlia

Me marcho por donde vine

         Me marcho por donde vine, con la seguridad de que me quisiste, con el sentimiento de que te quiero. Nunca dejaré que desaparezcas, aunque por ello la felicidad de tenerte cerca, deje paso a esta tristeza cierta. De no poder ni tan sólo rozarte con mis ojos...Perdóname, por no respetar tu espacio...pero no puedo dejar de decirte que adoro lo que haces. Con lágrimas de amor eterno, te digo adiós, y vive !

L'home que vull

L’home que escriu i que pinta, l'home renaixentista, que s’expressa de totes les formes artistiques , i no tan artistiques, hagudes i per haver; el que he anat descobrint poc a poc a foc lent i que no vol de cap de les maneres que estigui a prop seu, “pel meu bé”…És aquell que és mossegava el llavi inferior per no riure, quan en tenia moltes ganes, i jo pensava i perquè no riu? si a mi em sembla fantàstic fer-lo riure…! Amb les seves dentetes petitones com les meves, que ni per casualitat s’assembla al meu pare, tret de l’elegància i el savoire faire. I, tanmateix, se me’n refot, ja sé que no és gens literari, però… certament em sembla que el pobre Freud tindria molta feina amb mi. No li faria cap mena de cas.

L’estimo, és l’home que vull, és el que em fa riure,  em fa somriure, i em fa feliç. Ni que sigui de lluny. He aprés a sentir-me les rialles a carcajadas cosa que em sembla absolutament fóra de tota harmonia sonora, però frueixo com una enana perquè per a mi és tota una innovació en la gestualitat vocal.

I anirem fent, ens farem més vellets, i arribarà el dia que ens creuarem pel carrer i ja no ens coneixerem, però tan se val…Si així ha de ser, així serà.

Cansada, ...vaig creure que no existies !

          T’hauria seguit esperant vint anys més, tant em feia...Avui he tornat al meu jardí, ja feia tant i tant que no el cuidava, he tornat a podar amb cura primorosa, amb calma i ordenadament. Com a mi m’agrada, sense l’angoixa de tant anys, amb la certesa de que hi ets. Amb la seguretat de que existeixes, amb el convenciment de que m’estimes. I això, amor, em temo que era l’únic que necessitava.

Loca, loca de amor tí

Como siempre lo estuve, como siempre lo estaré...deseándote,
amándote, por cada centímetro de piel, por cada surco de mi vida.

Porque cada noche, mi amor, juntos nos acostamos
y recostado en mi regazo me dices bellas palabras de amor.

Tus manos tiernas me acarician los cabellos,
tus húmedos labios me recorren entera.

Y cada mañana, al despertar, sé que un nuevo
y hermoso día, a tu lado, me espera.

El bé que m’has fet

Trobar-te, ha sigut per a mi el bàlsam més gran, saber que no vaig errar ni una engruna en la meva percepció de tu, de les teves mans, de la teva mirada, de la teva oïda...de la teva ànima! Que eres capaç de sublimar tot el que toques, el que sents, el que expresses em fa tan feliç, em sento tan bé, tan plena i tan acompanyada! ...que crec que ja res podrà aturar-me, del que em resta per patir.

Jo, que quan escric semblo una campaneta que “tintineja”, al teu costat sóc com un infant que aprèn a parlar...i no saps el somrís que se’m dibuixa al rostre...! Quin plaer, quina satisfacció saber que ets, com ets...com jo et volia, fil per randa...no t’has deixat res, en cap camp, en cap àmbit.

T’adoro.

Tots els homes del món

Del més abjecte al més sublim,

Del més tendre al més voraç,

Del més petit al més gran,

De l’adolescent al savi vell,

Del més sensible al més cruel,

De l’eteri al més carnal,

De l’idealista al resabat,

Del més amic... al meu amant.

No tengas frío, mi amor

No tengas frío, mi amor

No lo tengas jamás.

No sientes mi boca en tu piel?

Acaso mis labios no acarician tu cuerpo,

Mi lengua ardiente se pasea por cada poro

De ese terreno indómito y desconocido,

Mi saliva unge tus cálidas carnes,

Y toda entera me paseo entre tus brazos…

Unida a ti, enmarañadas nuestras almas

Deseosas nuestras manos de unirse

Cada luna y cada sol,

Y gozar  ensamblados, encriptados…

Por siempre.

Tu ets per a mi ...tot

        L’exquisidesa feta esperit, intangible, com un àngel que protegint-me m’acompanya sempre on vaig. La delicadesa feta home, la sensualitat feta llum i la tendresa feta estima, sempre van amb mi. Em dones el que em cal per respirar, per subsistir, per  sobreviure. Tal com vols, de lluny. Cadascun dels pors de la meva pell i de les gotes salades que traspúa són per a tu...cada dia i cada nit, tant si dormo com si et vetllo. El meus llavis et besen poc a poc amb tota la passió, amb tot el temps, notant la textura de la teva en cada bes, en el teu cos que és meu, en el meu cos que és teu. Cada estiu i cada primavera, en la calor i en el fred...en la pluja i en el vent. I si ens talla la ventada, seguirem, continuarem estimant-nos, com puguem més lluny o més a prop...amb tota la força i amb tot l’amor. El nostre.

Ja hem tornat

     Junts, l’un al costat de l’altre, com sempre...sense agafar-nos de la mà, perquè no podem. M’he emportat a la Júlia a passejar pel Mall i plegats em passejat pel jardí de les escultures del National, mentre tocaven jazz...Mmm quin goig, portar-la dins, la millor droga del mon! A ritme de bateria, i ballava, no pot parar, els peus se li en van quan sent música...què dolça que pot ser a vegades, quan somriu, quan em somriu a mi. Quant d’amor pot haver-hi en una mirada! en el silenci, en el respecte...I la tendresa sense sexe, i l’amor sense passió, és passegen sols sense voler, lliscant suaus pels carrers de Georgestown. No els hi cal res més, ni un paraigües quan plou, ni una lluna a la nit,  ni tan sols un raig de sol pel matí. Sempre al meu costat. I jo al seu. No ens cal demanar perdó, ni ens cal dir-nos amor cada matí, ja sabem que a Barcelona o a Washington D.C. això, és així.

Ramonillo

Gràcies

Vibrem en la mateixa corda, crec que aquest és el nucli, l'essencial... i també, potser, aquest és el problema. No he trovat ningú, abans, ni trovaré a ningú...mai. Així haurà de ser...Pel que em vas donar, gràcies.

Cuando me echas de tu lado...

Cuando me echas de tu lado, el dolor es tan grande que quisiera morir. Desaparecer, difuminarme, borrarme, ser evanescente, ser gas, aire, licuarme, fundirme, es tan grande el sufrimiento...no lo puedo resistir! Se parece al tuyo , cuando crees que te traiciono, y no , no es así. Ya no te sigo, no veo nada de ti, no sé nada. A veces me tropiezo contigo, y te reconozco, no hay mas. Siempre te encuentro. Siempre te reconozco. Y es tan grande mi alegría, soy tan feliz de ver tanta belleza entre tus manos! Y, zas...te repliegas, y duele. Cuando me doy cuenta de lo que va a ocurrir, ya es tarde. Intento remediarlo, pero ya no hay nada que hacer. Siempre lo dijiste: - Seré inflexible. Pero no es por mí...Ya debiera saberlo a estas alturas, verdad? Sólo juegos con máscaras interpuestas, velos y relaciones indirectas. Nada real, nada veraz..veraz, que sonoridad hueca tiene, que es real, qué es veraz? Quizá, que un día me quedé encriptada a tí, como un beso sin respuesta...

Báñate

El agua me acaricia,
Me acaricia cada poro de piel
Uno por uno, todos al unísono,
Cómo sólo el agua sabe hacer.
Y le río al sol,
Le canto a la brisa,
Hablo con el aire
Pienso en ti.

No m’importava gens

Que fossis home o dona,

Alt o baix,

Guapo o lleig,

Jove o vell,

Gras o prim,

Ros o bru,

Un sortit o un reprimit,

Un immadur o un resabat,

l’única cosa que no vaig poder resistir

és que em fessis fora de tu.

Però no m'he mort...