T’hauria seguit esperant vint anys més, tant em feia...Avui he tornat al meu jardí, ja feia tant i tant que no el cuidava, he tornat a podar amb cura primorosa, amb calma i ordenadament. Com a mi m’agrada, sense l’angoixa de tant anys, amb la certesa de que hi ets. Amb la seguretat de que existeixes, amb el convenciment de que m’estimes. I això, amor, em temo que era l’únic que necessitava.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada