L'home que vull

L’home que escriu i que pinta, l'home renaixentista, que s’expressa de totes les formes artistiques , i no tan artistiques, hagudes i per haver; el que he anat descobrint poc a poc a foc lent i que no vol de cap de les maneres que estigui a prop seu, “pel meu bé”…És aquell que és mossegava el llavi inferior per no riure, quan en tenia moltes ganes, i jo pensava i perquè no riu? si a mi em sembla fantàstic fer-lo riure…! Amb les seves dentetes petitones com les meves, que ni per casualitat s’assembla al meu pare, tret de l’elegància i el savoire faire. I, tanmateix, se me’n refot, ja sé que no és gens literari, però… certament em sembla que el pobre Freud tindria molta feina amb mi. No li faria cap mena de cas.

L’estimo, és l’home que vull, és el que em fa riure,  em fa somriure, i em fa feliç. Ni que sigui de lluny. He aprés a sentir-me les rialles a carcajadas cosa que em sembla absolutament fóra de tota harmonia sonora, però frueixo com una enana perquè per a mi és tota una innovació en la gestualitat vocal.

I anirem fent, ens farem més vellets, i arribarà el dia que ens creuarem pel carrer i ja no ens coneixerem, però tan se val…Si així ha de ser, així serà.