Les mans buides

Al meu Leonardo da Vinci

        Aquesta sensació de que m’arrabasses l’únic que em queda tu és tan ferotge, tan brutal...quan penso que tothom pot gaudir de la teva poesia, de la teva màgia, del teu esperit a la fi...i a mi no em deixes, em provoca tal sensació de desarrelament, de desolació i de solitud i em sembla tant injust, jo que no et demano res...Era l’únic que em feia feliç. No podia deixar de dir-te que, en les meves míseres lletres i en el meu llenguatge de balbuceig que si jo no puc estar a prop teu...tu tampoc ho has d’estar de mi. I em sap tan greu, ni t’ho imagines! Ets l’únic que estimo en aquesta vida, per a tu somric i em llevo cada matí, la il·lusió de portar-te dins, de que estiguessis amb mi...ni que fos de lluny, fent-me companya com tu vols, com ja vull jo...perquè d’altre manera ja m’has deixat clar infinitat de vegades, que no pot ser. Vaig conèixer-te i eres el meu somni, i no em pots desterrar de tu perquè no em convé. Jo sempre estaré al teu costat, en esperit perquè, això ningú, ningú, m'ho podrà prendre, ni tu!

Rodin