Intents de haiku

Hoy no hay luna

nuestra noche se fue

nos queda nada El mirlo canta apagando el silencio la vida suena

Mi tiempo

Mi tiempo , eres una quimera

Mi vida eres sueño como el arroyo

Mi alma, de tu tiempo se puede hacer quimera

Mi sueño , son tus arroyos frescos como el olvido

Mi olvido, dónde están dormidos tus sueños ?

Son pequeños como dos gotas de miel

Me gustaría sorber dos lágrimas en el infierno

Las altas torres de tu olvido

Mi alma , el mar no tiene palabras en su seno

Mi soledad, brindo a tientas por ti

Pues por ti, amor, he bebido tu mar

mi amor, te doy por tu mirada de oro,

mi alma, te doy por una sonrisa en tu rostro
amor, te entrego por siempre y por todo.

Paso del tiempo

Al llegar, cansada, lloras, desolada cantas                           

y caen tus lágrimas como las hojas marchitas.            

El esplendoroso abril juega en sombras chinas         

Te cubre de rocío, perdidas ya las horas,                             

las manecillas voltean los sordos sonidos.                      

Un siniestro día, que lejano ya, tu amor                                            

y tu alma sonora, sin rencor ni recuerdos                           

me dejaron a mí atrás, tus versos que ya no son,             

y mis secos labios que están ya sombríos…                       

Ahora yazco inerme, esperando el estío.  

Qué pasa cariño?

Te amo...

Mi amor por ti

No hay más cuerdo, que el que está más loco...

Saber que hay alguien que te desea, que te acompaña en tu soledad con la suya propia, que te tiende una mano cuando caes, que está ahí siempre a tu lado ha de hacerte tener, al menos, una pequeña esperanza.

Lamerá tus heridas aunque no le digas cuales son porque sabe el tormento que te producen, y estará ahí para sostener tu cabeza cuando estés tan cansado que creas que no podrás seguir, pero seguirás.

Acariciará tu cuerpo de niño y hombre con su mirada y manos de terciopelo cuando creas que ningunas manos quieren acariciarlo ya y te abrazará y acunará cuando el dolor y la desesperación no te dejen ver el sol y te ayudarán a ver, al menos, una estrella.

Te quiero.

Pero esto no ha abrumarte, todo lo contrario sólo ha de servir como bálsamo para tus heridas, para que tengas paz.

No és caprici, sinó necessitat

        Els meus adéus pendulars, son la resposta a les andanades que m'obsequies, ho escric somrient amb tot el meu amor. Fins i tot en això t'estimo, la qual cosa no vol dir que necessiti anar-me'n quan en fan "pupa"... Estic aprenent a portar-ho d'un altre manera... però em costa, ja saps que de tàctica i d’estratègia més aviat poc, en fi tinc moltes limitacions. Excepte en estimar-te que, en això, no tinc... límits. Tornaria a intentar acostar-me a tu, però l'experiència em diu que m'estigui quieta. Ja veus, com anem canviant... Segueixo somrient, i t'asseguro que això avui nomes ho aconsegueixes tu. T'estimo, et desitjo i et necessito, no per viure però si per ser feliç, sentir-te a prop fa que jo estigui be.

Ets

Ets escuma, 
Aigua i aire
Que ve i s'amaga,
Somni despert,
Amor sense retorn,
Fugisser i captiu,
Imprescindible per viure,
Em relligues amb l'alegria,
L'esperit i l'amor.

Carinyo...t'adoro!

Enyoro

Poder veure' t les mans, la boca, la teva mirada.

Vaig marxar perquè no sabies què fer amb mi, amb nosaltres. I no ho podia suportar, el sofriment que em provocava era tan punyent, que per a mi era imprescindible distanciar-me.

Volia allunyar-me per poder estar amb tu, vaig pensar que era la única possibilitat.

No tinc por, però intento retirar-me quan em fas mal...i ho porto fatal, em moro...em quedo deslligada de la vida, de l'alegria i de l'amor. No val la pena viure sense estimar, sense estimar-te a tu. A cap altre. Només vull la teva d'imatge, el teu sentiment...el teu amor. No d’altres.

Soc feliç només si t'estimo...amb la il·lusió de que algun dia, potser, ens puguem relacionar directament, imagina't no dic tenir una relació, sinó relacionar-nos. Un vegada ho vam fer, malament,... ens mereixem un altre oportunitat. Així ho crec, no vull que canviïs de vida , ni canviar la meva...al menys no és aquesta la meva aspiració primària. Només poder-te dir com t'estimo, com m'agrada el crees, com és l'amor que sento per a tu...

M’havia d'explicar...no m'has deixat fer-ho mai.

T'estimo, t'estimo, t'estimo

Sueños

Yo también gozaba con los míos que tan diligentemente, te has encargado de destruir.
Los añoro, me siento sola y triste. Como un juguete roto, al que han tirado, por no servir...
Qué daño hacía yo, soñando a tu lado ?
Una vez más me expulsaste de tu Paraíso... Fuera!
El amor no se olvida, siempre estarás en mí...eso no me lo podrás arrebatar , pero sólo me has dejado dolor... El dolor de vivir sin ti, de dejarme desnuda y tiritando. Un muerto vivo!

Qué be....

Ara manen resignació i alegria, mira qué be!
La qualitat humana la tractes, a patades...
No era dependència, era felicitat!
Tu manes, no respectes a ningú que no sigui tu mateix...
Parafrasejant a Jarabe de palo "Déjame vivir"

Lo que hay que leer!

Leo que se pueden entregar las llaves de tu vida, a otro, con consentimiento consciente y vigilado "claro está"...y me quedo estupefacta, no serán aquellas llaves de tu espíritu que sólo entregas una vez en la vida y, únicamente a una persona en quien confias profunda y totalmente, verdad?

Aquella que se mete en tu vida con nombre y careto falsos , y además exige, sinceridad, lealtad y responsabilidad...Esto último , ya es que me parte de risa!, responsabilidad? No vamos a contar aquí el origen del tema porque , quizás, sería de juzgado de guardia.

Total implicación? No será profesional, la de ahí te quedas y ya te apañaras, personal, la del no existo para nada no me molesten...ah, quizá sea la virtual, no? Aquella en la que nunca das la cara, y con la que manejas a todos tus secuaces para mayor gloria de tu soberbia!

Cuando leo , yo quiero a fondo perdido...es que ya no contengo mi vejiga, a través de un ordenador? Por favor, un poquito de seriedad...Cuando todo lo que se nos ocurre en la realidad es decir, no te puedo ayudar! Te jodes, eso lo añado yo, claro. Porque yo no soy un librepensador, ni un espiritu libre! yo soy sólo una de las miles de mierdecillas que manejas como peones de tu circo particular, eso si, con poesia , fotografía ...arte en general, mucho "arte". Nosotros los pobres mortales, no sublimados como tú, por lo visto no tenemos derecho ni a respeto, ni consideración , ni tan sólo, a un poquito de condescendencia en tu magno circo, que para tu uso y disfrute de humanos a medio hacer..., has montado en diferentes vertientes y con mil caras.. Ninguna la tuya , por supuesto...esa la ponemos los demás que como no somos tan geniales ya nos va, no?

Sin abusar??? Ja, ja, ja no me hagas reir , tras el abuso de manipular a personas bajo tu tutela, continuaste manejándolas con tus personajes...que se ofenden cuando dañan, hieren, insultan y expulsan a personas que, de buena fe, estaban a tu lado, o lo intentaban...porque tu no necesitas a nadie, a nadie real claro...sólo te interesan las pléyades de aduladores que tu creas e incentivas, pobrecitos..Y los que se dan cuenta de la tomadura de pelo son expulsados inmediatamente de todos los medios que controlas..., entiendo que por culpa de las malas artes, de ellos, claro!

Si , eres frío de cara a la galería...la pena es que todo en ti, es cara a la galeria, a la una o la otra... pero real?, nada de nada! Pobre vieja diabetica que mora contigo, está enferma de indiferencia y desamor. Ya no te sirve...tus perversiones están mejor servidas cuando te trasvistes, pasas por mujer, por homosexual y por ángel, cuando eres un grandísimo HP. Evidentemente, engañando a todos los que se te ponen por delante en cada uno de tus "personajes"...Durante un tiempo justifiqué tus devaneos con un, está enfermo...hay mucha gente enferma, que se trata y no jode la vida a los demás! Que son para tí malas artes? Las de los demás , la de los que van de frente y a cara descubierta?Tu cinismo no tiene límites porque sé positivamente, que no eres tan imbécil como para creerte tus propias patrañas.

Ternura, hablas de ternura...dónde está tu ternura, en la pantalla del ordenador...en tus pajas mentales, puesto que en la interaccion con los demás eres un auténtico puma negro...cosa que te encanta. Te encanta hundir a la gente...te hace sentir superior.

Naturalidad?, que naturalidad , si no permites , ni respirar a los demás, que cuando no hacen lo que tu quieres son sometidos a castigo con toda la cólera, sin miramientos ni concesiones, hasta te ríes de lo que cualquier ser humano sentiria conmiseración, la enfermedad...Recuerdas?

La integridad no se negocia, desde luego que no! Los que que la tenemos, porque tu ni la conoces ni se la espera.

Hay una cosa en que te doy la razón, eres dueño de ti mismo, y tanto ! Y de todo el daño y dolor que provocas, también, también eres su dueño. Por supuesto, que si.

Y además, estás tu...

             No me gustan los bikinis rosa, me parecen una horterada... quizá de otro color!

No sé si tengo ganas de vacilar o no, pero de momento bailo todo lo que puedo, bachata, mambo, chachachá, charlestón, sevillanas, bollywood..., y al menos hago ejercicio y me divierto.

          Como yo sólo era la persona que tenías más a mano y estabas enamorado de una y pirrado por otra... En fin, para qué seguir... 

          Mensaje recibido por enésima, vez...Pero, por qué te importa lo que pienso, lo que siento y lo que me pasa? Eres un cotilla, es curiosidad?

            Vaya, vaya seguimos exactamente igual que hace 18 meses, sin aclararnos! El círculo se repite ad infinitum... Y a mí me invade una sensación de cansancio...de hartazgo.

Fantasies

      

        En la fantasia vivim amors irreals, virtuals, no hi han gelos, ...no hi ha amor. Hi han somnis, desitjos, il.lusions, però les dones reals, no estàn còmodes en les quimeres instal.lades en la ficció permanent! Hi ha un home real que abraci, comparteixi, estimi... a pesar dels defectes, el paquet de problemes que portem les persones dificils, hi és aquest amor? O només hi ha una entelequia que no requereix de cap compomís, ni cap esforç?

Si n'hi ha algún, sense por a la realitat, jo ... l'espero.  

Mentrestant viurem!

Compromís

        He aprés el significat, en la seva dimensió, de la paraula compromís, i l'he assolit. En primer lloc amb mi mateixa, com no podia ser d'altre manera. Amb la meva feina, la meva professió, la meva terra, la meva llar. Amb una nena , ja gran, a la que estimo molt...Amb les persones amb les que visc...i sobretot amb l'amor que sento per a tu, que ho és a la natura, a la bellesa i a la vida ! És el meu..., es bo que ho sàpigues!

La del home que jo estimo!

Jo no tinc por a dissoldre’m!

D'acord...molt be, com tu vulguis, com tu manis !!! Doble joc esgotador...pel qui el fa i pel qui el rep ...

La llibertat no és obligada, és voluntaria. És pot ser lliure i estimar sense que a les ales portis plom, i ser feliç, fòra de la gàbia, perquè no hi ha gàbia...sino llibertat!

Creus que no entenc, potser..., o potser no sóc jo qui no entén res...

Què fas? però què fas! Sempre t'ho has de carregar tot ? No em podies deixar ser feliç?

Si seguim per aquest camí em veure obligada a deixar els dijous..., m'esteu molestant amb tant d'intervencionisme. Jo també tinc dret a la meva privacitaaaat !!!

No marxis, t'ho demano...no puc fer-ho d'altre manera, no em deixes. 

No em deixes, ressss.

No et crec

          Segueixes intentant manipular-me la vida, cada divendres tot canvia, serà perquè aquest dia ve després de dijous? Certament no m'hauries de fer plorar, hi ha moments de joia i altres de tristesa. Però t'estimaré sempre i, sé que, tu a mi també!

Jugues

M'has tallat tots els camins per arribar a tu, 

No deixes que jo t'estimi, 

Et rebel·les contra el meu amor

Em talles l'alegria, 

Sotmets el meu esperit

M’arrabasses la felicitat.

Em segues l'ànima, 

M’arranes l'alè.

Em deixes sola.

Si, ... ets un home.

Llencem als lleons, 

Ja ho has fet abans,

No em deixis olorar-te, 

Ni prémer-te, ni llepar-te, 

Ni sentir-te, ni parlar-te,

Ni besar-te, ni adorar-te.

No em deixis gaudir de res.

T'estimaré trista, sense esperança. 

Sense res.

A tu, esperit lliure

Em vols sense opinió, ni desig,
Sense paraules, ni presència,

Sense alegria, ni vida.

Em vols morta.

Tu estimes l’amor, però no a mi.

                         

                                 La teva ombra

Por

Por... tinc por, si

de no llegir-te,

de no trobar-te,

de no veure't,

de no assaborir els teus mots,

els teus records

ni les teves imatges.

Les teves bromes,

els teus ulls,

les teves mans,

el teu amor,

la teva pau,

o la teva guerra,

les teves nits.

Els meus matins, la meva vida.

Si, tinc por

de que no m'estimis,

no em busquis,

i no em trobis...

de no veure't més,

de perdre't per sempre,

de condemnar-me!

Del meu desig,

de la tendresa,

dels teus llavis,

dels meus somnis,

de la passió,

de la pell,

de l'oblit,

I de la memòria.

Torna'm a cuidar

Acarona'm

Torna'm a cuidar, 

Ho necessito com l'aire,

Amb el teu alè, la teva vida.

Besa'm, 

Fes-ho,

No em deixis en l'imaginari

Dels teus llavis somiats.

Mira'm, 

Amb el teu esguard

Que em feia perdre el seny, 

La teva ànima, la meva...  

Lo quiero todo

Quiero todo eso,

... todo a la vez,

Y poco a poco,

Por partes,

y entero ...

Lo quiero todo.

Letras, comas,
Puntos suspensivos,
Paréntesis, interrogantes

Y, también 

Nuestro punto y seguido.

Lo quiero todo.

Te digo que... te quiero !

Por encima de banderas,
Y de días especiales,
Desde lejos, y tan cerca...
Cansada de andar caminos y veredas,
Cantar himnos y soflamas,
Como siempre amado mío
Te digo que... te quiero !

Como mañana y siempre, te quiero.

Vine, jo t'espero

Vine, jo t'espero...

I si ho vols, seré pluja, 

Carenes i valls,

El raig de sol i la dolçor de la lluna.

I si no ..., estaré acaronant

Eternament el vent en els teus mots, 

Le teves imatges, el teu amor...

Tan lluny!

Si, t'ho prego, vine.

Jo no puc fer-ho, 

Hauràs de ser tu.

No vols que m'apropi, sigues lliure.

Em deixaré portar pel teus llavis, 

Les teves mans,

El teu esguard, que ja és el meu.

Vine, vine si pots...

Si, vi tu alma...

Vi tu alma y no me podía creer que, al fin, alcanzara cerca de mí, el cielo, la luna, todo...

Me alejé de ti porque quería amarte de otra forma, lo he conseguido...aunque no pensé que fuera así. No puedo expresar lo que siento, necesito otro lenguaje y no lo alcanzo...Soy feliz, porque existes, porque te conocí. Siempre estaré a tu lado, en la forma que quieras, que necesites o que sea conveniente, sin concesiones a ninguna otra consideración. No haré nada, nada de aquello que piense que puede herirte, dañarte o estorbarte...Te amo.

Somiava

        Ella recorda el primer somni, ell és recolzava amb el braç al llit, al seu costat, mirant-se-la, somrient dolçament...Quantes llàgrimes de pluja ha vessat el cel, en tant de temps. És va sorprendre, com és que he somiat amb ell es preguntava... encara no s'havia adonat que estava rendida d'amor per ell.

Contigo aprendí

Que las mentiras no esconden verdades,
Que el bikini rosa está ahí, y cuando me apetezca lo luciré,
Que la paloma no se equivocaba,
Que mi corazón siempre ha sabido la verdad,
Y aunque reniegues de ella ya no te va a servir jamás.
Que el enemigo no está fuera de mi, ni eres tú, ni la vida
Que el destino no trae nada si uno no quiere...
Y que siempre estarás en mí.

Ojos del alma mía

Al infierno me iría,
Contigo vida mía.
Ahora que he reencontrado tu alma,
Aquella que cuando veía la mía
Tanto se emocionaba,
La que intuía tu alma bella,
Aquella que surgía al mirarte en mis ojos.
La nuestra.
Si, ahora sí... ¡soy feliz!

Relligada amb amor

        Un altre amor, aquell que no és pot absorbir de cap Home, aquell que fa que et relliguis amb la vida, que l’erotisme, la passió i l’enamorament no et permeten... Aquell que et dissolt sense por i et recompon, aquell que no és possible en la quotidiana mentida. El que t’omple i fa que comparteixis la plenitud i la solitud sense ambages. Sense necessitats, ni presses, el que et fa entendre i estimar encara més; et somriu i t’emociona de tal manera que les llàgrimes de felicitat llepen els pors de la teva pell, sense tristesa ni sal, sense amargura ni pebre. Dolçament, pausadament, lentament... Eternament. 

Monet

Viure

Va aprendre a viure, sense la seva proximitat, però amb la seva companyia. Ja no era com un vestit que l’oprimia sinó més aviat, un tros d’ànima que la completava, el portava dins. Havia sabut de la llibertat, de alegria de viure, de la humilitat, de l’amor en definitiva...i ja no hi renunciaria. Els alts i els baixos, les llàgrimes i la joia formaven part d’un paisatge conegut i alhora vital de respecte mutu. Preferia somniar que desesperar-se, lliscar i assaborir-lo en totes les dimensions de les que era capaç de captar-lo, probablement poques...al costat de les dimensions reals d’aquell ésser humà. És sentia feliç, amb la determinació que dona la confiança i la seguretat de que ell hi era. Més lluny o més a prop, sempre intentant fer-li dibuixar un somrís, i ho aconseguia... Sempre al seu costat. Amb aquell lligam eteri que un dia, ja fa molt temps, varen crear. Vetllant dolçament l’un per l’altre, tret de les estones de rauxa passional, de dolor i malentesos. Tret de misèries i febleses, rius de sensualitat i espurnes d’erotisme. A vegades creu que res no existeix, però...tan se val, en aquest paradís perdut tan seu, tot hi val.

Rodin

Aprendre del silenci...amor prohibit

Les mans buides

Al meu Leonardo da Vinci

        Aquesta sensació de que m’arrabasses l’únic que em queda tu és tan ferotge, tan brutal...quan penso que tothom pot gaudir de la teva poesia, de la teva màgia, del teu esperit a la fi...i a mi no em deixes, em provoca tal sensació de desarrelament, de desolació i de solitud i em sembla tant injust, jo que no et demano res...Era l’únic que em feia feliç. No podia deixar de dir-te que, en les meves míseres lletres i en el meu llenguatge de balbuceig que si jo no puc estar a prop teu...tu tampoc ho has d’estar de mi. I em sap tan greu, ni t’ho imagines! Ets l’únic que estimo en aquesta vida, per a tu somric i em llevo cada matí, la il·lusió de portar-te dins, de que estiguessis amb mi...ni que fos de lluny, fent-me companya com tu vols, com ja vull jo...perquè d’altre manera ja m’has deixat clar infinitat de vegades, que no pot ser. Vaig conèixer-te i eres el meu somni, i no em pots desterrar de tu perquè no em convé. Jo sempre estaré al teu costat, en esperit perquè, això ningú, ningú, m'ho podrà prendre, ni tu!

Rodin

Honestedat, i tant...però per a tots!

          És curiosa la vida, penso en els pares que expliquen als seus fills que no han de fumar amb un cigarret a la mà...Si, és així qui més s'escandalitza del que passa és aquell que és un Màster en allò mateix. Certament tot és un joc de miralls i el que no tolerem als altres acostuma a ser allò que fem repetidament i no suportem que ens facin a nosaltres. Ens posarem en situació, perquè queda molt críptic, i aquest no és el meu estil. A mi no m'agrada que ningú observi, espií, miri, vigili ni controli la meva intimitat. Per això, no explico, ni penjo, ni dic res que no vull que és sàpiga. El que ja no té tanta gràcia és que el que explico en privat, és sàpiga i s’actuï en conseqüència...I això, ja fa massa temps que passa...i no m'agrada ni gota. Per tant, com que el joc s'acaba...sembla, espero, desitjo i demano que s'acabi per a tothom. Sense més trampes. I si algun dia m'haig de trobar amb algú amb aquest nivell d'exigència, que recordi que les coses és fan cara a cara, com jo sempre que m'han deixat, he fet.

Una forta abraçada, 

Júlia

Me marcho por donde vine

         Me marcho por donde vine, con la seguridad de que me quisiste, con el sentimiento de que te quiero. Nunca dejaré que desaparezcas, aunque por ello la felicidad de tenerte cerca, deje paso a esta tristeza cierta. De no poder ni tan sólo rozarte con mis ojos...Perdóname, por no respetar tu espacio...pero no puedo dejar de decirte que adoro lo que haces. Con lágrimas de amor eterno, te digo adiós, y vive !

L'home que vull

L’home que escriu i que pinta, l'home renaixentista, que s’expressa de totes les formes artistiques , i no tan artistiques, hagudes i per haver; el que he anat descobrint poc a poc a foc lent i que no vol de cap de les maneres que estigui a prop seu, “pel meu bé”…És aquell que és mossegava el llavi inferior per no riure, quan en tenia moltes ganes, i jo pensava i perquè no riu? si a mi em sembla fantàstic fer-lo riure…! Amb les seves dentetes petitones com les meves, que ni per casualitat s’assembla al meu pare, tret de l’elegància i el savoire faire. I, tanmateix, se me’n refot, ja sé que no és gens literari, però… certament em sembla que el pobre Freud tindria molta feina amb mi. No li faria cap mena de cas.

L’estimo, és l’home que vull, és el que em fa riure,  em fa somriure, i em fa feliç. Ni que sigui de lluny. He aprés a sentir-me les rialles a carcajadas cosa que em sembla absolutament fóra de tota harmonia sonora, però frueixo com una enana perquè per a mi és tota una innovació en la gestualitat vocal.

I anirem fent, ens farem més vellets, i arribarà el dia que ens creuarem pel carrer i ja no ens coneixerem, però tan se val…Si així ha de ser, així serà.

Cansada, ...vaig creure que no existies !

          T’hauria seguit esperant vint anys més, tant em feia...Avui he tornat al meu jardí, ja feia tant i tant que no el cuidava, he tornat a podar amb cura primorosa, amb calma i ordenadament. Com a mi m’agrada, sense l’angoixa de tant anys, amb la certesa de que hi ets. Amb la seguretat de que existeixes, amb el convenciment de que m’estimes. I això, amor, em temo que era l’únic que necessitava.

Loca, loca de amor tí

Como siempre lo estuve, como siempre lo estaré...deseándote,
amándote, por cada centímetro de piel, por cada surco de mi vida.

Porque cada noche, mi amor, juntos nos acostamos
y recostado en mi regazo me dices bellas palabras de amor.

Tus manos tiernas me acarician los cabellos,
tus húmedos labios me recorren entera.

Y cada mañana, al despertar, sé que un nuevo
y hermoso día, a tu lado, me espera.

El bé que m’has fet

Trobar-te, ha sigut per a mi el bàlsam més gran, saber que no vaig errar ni una engruna en la meva percepció de tu, de les teves mans, de la teva mirada, de la teva oïda...de la teva ànima! Que eres capaç de sublimar tot el que toques, el que sents, el que expresses em fa tan feliç, em sento tan bé, tan plena i tan acompanyada! ...que crec que ja res podrà aturar-me, del que em resta per patir.

Jo, que quan escric semblo una campaneta que “tintineja”, al teu costat sóc com un infant que aprèn a parlar...i no saps el somrís que se’m dibuixa al rostre...! Quin plaer, quina satisfacció saber que ets, com ets...com jo et volia, fil per randa...no t’has deixat res, en cap camp, en cap àmbit.

T’adoro.

Tots els homes del món

Del més abjecte al més sublim,

Del més tendre al més voraç,

Del més petit al més gran,

De l’adolescent al savi vell,

Del més sensible al més cruel,

De l’eteri al més carnal,

De l’idealista al resabat,

Del més amic... al meu amant.

No tengas frío, mi amor

No tengas frío, mi amor

No lo tengas jamás.

No sientes mi boca en tu piel?

Acaso mis labios no acarician tu cuerpo,

Mi lengua ardiente se pasea por cada poro

De ese terreno indómito y desconocido,

Mi saliva unge tus cálidas carnes,

Y toda entera me paseo entre tus brazos…

Unida a ti, enmarañadas nuestras almas

Deseosas nuestras manos de unirse

Cada luna y cada sol,

Y gozar  ensamblados, encriptados…

Por siempre.

Tu ets per a mi ...tot

        L’exquisidesa feta esperit, intangible, com un àngel que protegint-me m’acompanya sempre on vaig. La delicadesa feta home, la sensualitat feta llum i la tendresa feta estima, sempre van amb mi. Em dones el que em cal per respirar, per subsistir, per  sobreviure. Tal com vols, de lluny. Cadascun dels pors de la meva pell i de les gotes salades que traspúa són per a tu...cada dia i cada nit, tant si dormo com si et vetllo. El meus llavis et besen poc a poc amb tota la passió, amb tot el temps, notant la textura de la teva en cada bes, en el teu cos que és meu, en el meu cos que és teu. Cada estiu i cada primavera, en la calor i en el fred...en la pluja i en el vent. I si ens talla la ventada, seguirem, continuarem estimant-nos, com puguem més lluny o més a prop...amb tota la força i amb tot l’amor. El nostre.